Jaume Huget, Verge de Vallmoll, 1450

La Mare de Déu i els artistes

JOSEP SERRA PÀMIES, La flor de les flors del jardí de l’amor, GRAFICAS MARTORELL, Barcelona 1951, pp. 313-319.

Els profetes, els teòlegs i els sants han parlat amb entusiasme de la bellesa espiritual de la Mare de Déu. Molts dels elogis que durant el decurs del temps li han estat prodigats, pot considerar-se’ls fruit de les celestials revelacions que, recollides per ànimes privilegiades, el mateix poble Fidel ha tingut cura de trametre de l’una a l’altra generació. I no oblidem que la bellesa d’ànima de Maria es reflecteix en tots els actes del seu viure insuperablement sant, que, en part, ja hem tractat de comentar.

Ara, amb paraula breu, comentarem la seva tan esplendorosa com captivadora bellesa física.

Els artistes més notables de tots els temps i en especial els grans Mestres han coincidit a presentar-la extraordinàriament formosa. És clar; si devia ésser-ho tant!

Nosaltres ens atrevirem a parlar-ne dient que tenia una figura gentil, els ulls radiants de dolçor i de claredat, els cabells ondulants, el rostre amb l’encís d’una tenuïtat bruna velant transparències de blancor de neu. I sense deixar d’afegir que tota altra cosa seva: la boca, les paraules, les mans, els moviments… proclamava l’encant d’una bellesa única, perquè Ella –expressió sublim de les gràcies angèliques- no era una dona com les altres dones, sinó la “flor de les flors” trasplantada a la terra i nascuda en el Cel.

Què bella és Maria, a través de les diverses escoles i modalitats artístiques, en les obres dels Nicolau de Puglia, Joan de Pisa, Cimabue, Cavallini, Giotto, Duccio, Martini, germans Lorenzeti, Donatello, Lluc della Robbia, Fra Angèlic, Gentil de Fabriano, Lippi, Ghirlandajo, Botticelli, Pere della Francesca, Melozzo de Forlì, Perugino, Pinturicchio, Luini, Lleonard de Vinci, Rafael, Miquel-Àngel, del Sarto, Corregio, Bellini, Mantegna, Giorgione, Ticiano, Veronès, Tintoretto, Tièpolo, Berruguete, Juni, Jordan, Martínez Montañés, Mena, Durero, Guido Reni, Bernini, Caravagio, El Greco, Morales, Cano, Rubens, Velàzquez, Ribera, Zurbarán, Van Dyck, Murillo, Salcillo, Maella, etc. I –entre les altres pintors i escultors, oblidats i anònims– en les dels catalans anomenats Ferré Bassa, Destorrent, germans Serra, Borrassà, Martorell (Mestre de Sant Jordi), Huguet, Viladomat, Bonifàs, Amadeu, germans Vilamitjana i germans Llimona.

És ben segur, però, que cap d’aquells artistes genials no va triomfar en el seu adalerat propòsit: tant si tractaren de divinitzar-la com de donar a les seves obres un aspecte d’humanitat.

La bellesa de Maria era extraordinàriament superior a la que pogués interpretar el més famós de tots els artistes. Els dos més grans prodigis de la pintura mística –Fra Angèlic i Murillo– en pintar-la, ni en els moments de la més alada inspiració, pogueren estar convençuts que la interpretaven tan bella com realment era. Ells mateixos es confessaren impotents.
(…)
Diu tan belles coses a l’esperit una imatge de Maria, que, àdhuc havent-hi insuficiència d’expressió i de mèrit en el treball de l’artista que la va crear, l’amor dels fidels se sent per ella profundament captivat. Oh les simples «marededeuetes» d’ermita! Que en són, d’interessants!
(…)
Verdaguer, que fou un dels més inspirats cantors de les glòries de Maria.

I, encara, hem de retreure les següents lloances que el Dant, l’immortal poeta florentí –el poeta teòleg–, dedica a la Regina Celestial, en el preludi del Cant trenta-tres d’El Paradís, de La Divina Comèdia: «Verge Mare, Filla del teu Fill, la més humil ensems que la més alta de totes les criatures. Terme fix de la voluntat eterna. Tu ets la que ha ennoblit de tal sort la humana naturalesa, que el seu Creador no es desdenyà pas de convertir-se en la seva pròpia obra. En el teu pit s’inflamà l’amor, el calor de la qual ha fet germinar aquesta flor en la pau eterna. Ets ací, per a nosaltres, meridià sol de caritat, i abaix, per als mortals, viu manantial d’esperança. Ets tan gran, Senyora, i tant vals, que tot mortal que desitja d’aconseguir alguna gràcia i no recorre a Tu, preté que el seu desig voli sense ales. La teva benignitat no solament socorre a aquell que t’implora, sinó que moltes vegades àdhuc s’avença espontàniament a la súplica. En Tu es reuneixen la misericòrdia, la pietat, la magnificència i tot quant de bo existeix en la criatura.»