«Si no maduren el dia de Pasqua, maduraran el dia del Ram»

En algunes imatges el Nen Jesús no apareix amb els braços oberts en gest d’acollida, sinó amb els braços en creu. És una representació sorprenent, perquè introdueix dins el pessebre allò que encara no ha passat: la Pasqua. Maria sosté el fill que neix, però també el Fill que serà ofert. El naixement ja apunta cap a la mort.

Aquest mateix temps barrejat —el que comença i el que s’acaba— travessa moltes expressions de la tradició popular. Per exemple, la cançó «El noi de la mare, diu: «Si no maduren el dia de Pasqua, maduraran el dia del Ram».¹ La frase no parla d’agricultura (les figues maduren a final d’estiu), sinó de confiança: allò que ha de madurar, madurarà, encara que no sigui quan esperàvem.

Aquesta lectura es fa especialment clara en la versió que interpreta Sílvia Pérez Cruz, quan entrellaça «El noi de la mare» amb «La vidala del último día«, una cançó d’arrel argentina que parla de la vida de l’home just que camina cap a la mort amb serenitat i veritat. El contrast és colpidor: una cançó de bressol nadalenca es fon amb un cant que assumeix el final. Naixement i mort no s’oposen; es responen.

El Nadal cristià s’entén així: no com un final feliç, sinó com un començament carregat de sentit. El Nen del pessebre és ja el Crist que donarà la vida. La salvació arriba, però no s’imposa; madura amb el temps, passa per la creu.

La flor de Pasqua² reforça aquest simbolisme. Tot i el seu nom, no floreix a la Pasqua de primavera, sinó a l’hivern, quan les nits són més llargues. El seu vermell intens no neix de la llum, sinó de la foscor sostinguda³. Com la fe, com la vida humana, com la història de Crist: la plenitud no apareix immediatament, sinó després d’un temps d’espera. Que es digui “flor de Pasqua” no és un error. Recorda que Nadal és ja una Pasqua, un passar del Senyor, però encara inacabat. Sense la Passió, Mort i Resurrecció, el naixement quedaria com una escena tendra; amb Pasqua, esdevé promesa de salvació.

Així, la imatge de Maria amb el Nen amb els braços en creu, la dita cantada que parla de madurar fora de temps, la flor que s’enrogeix a la nit i la música que uneix bressol i comiat ens diuen el mateix: la vida es dona sencera, des del principi fins al final. Nadal ja conté la Pasqua, com la llavor conté el fruit. Tot depèn del temps, però el temps —si és viscut amb veritat— sempre acaba madurant.

Hubert Mussner – Sacral, Flor de Pasqua i Albert Aublet – Arabic Madonna and Child (The Child sleeping in the desert),1898

Notes

1. L’ús del terme Pasqua és confús. Tot i que en sentit estricte la Pasqua Cristiana és la de resurrecció també s’ha fet servir per les grans festes en relació amb el «passar» de Crist per la terra. Potser en la cançó tradicional si es refereix a la Pasqua en sentit de festa grossa, o fins i tot en el sentit de presència del Senyor. En sentit original Pasqua vol dir «el pas del Senyor» que a la terra efectivament comença amb la seva encarnació. Tot en la vida de Crist és salvífic, no es pot separar el nen que neix del que morirà. Això que encara no és madur arribarà a plenitud per «Rams» (inici de la Passió). ↩︎
2. Un cop més, aquesta planta que és tradicional per la decoració de Nadal porta el nom de Pasqua. En català tradicionalment s’ha fet servir el nom Pasqua en genèric també per anomenar les Festes que hi ha de Nadal fins a Reis i no només per la Pasqua en sentit estricte que seria la de Setmana Santa. Però un cop més el color vermell i el fet que aparegui en el moment més fosc són forts simbolismes que uneixen Nadal i Pasqua. ↩︎
3. El color vermell de les fulles es deu a un procés químic que ve generat per nits llargues. La planta fa servir aquesta estratègia per destacar la veritable flor, «fruit», que tenim al centre. ↩︎